Ja ha passat molt temps

Ja ha passat molt temps però no hem oblidat les brises que ens feien pensar sobre la vida i els problemes de veritat. Ja ha passat molt temps però segueixen intactes les mateixes inquietuds i la mateixa pregunta que es repeteix constantment. “Què volem? Cap on anem?” Ja ha passat molt temps, si, però el mar és el mar i ens seguirà recordant totes aquelles abraçades caducades i veus que es van apagar. Ja ha passat molt temps i diuen que aquesta és la cura de tot però, si és així, per què tanta gent es mou amb la mateixa convicció quan és per ressentiment que quan és per amor? Ja ha passat molt temps però ni el respirar tranquil i serè del nostre fill quan dorm esborrarà les petjades del nostre passat invicte. Ja ha passat molt temps però mai acaba de morir aquell inexorable segon que ens pregunta què volem i cap on estem anant. Sempre torna amb més força i vestit de vespre, fum de cigarro, tres trucades perdudes i silencis indiscrets. Ha passat molt temps però en ocasions ens seguirem sentint com un nen que, verge de problemes i preocupacions, somia en explorar una illa remota i desconeguda. Però per molt que esperem el nostre tren, ell mai ens esperarà a nosaltres. Ja ha passat molt temps, si, i potser no sempre sabem cap on anem, també, però mai oblidarem d’on venim ni per què i qui lluitem dia a dia. El moment en el que les brises que ens feien pensar sobre la vida i els problemes de veritat cessin, la ciutat ens haurà engolit. I el moment en el que aquella despiadada pregunta enmudeixi per sempre, no serem amos dels nostre destí.

Arrullo de un desenlace precoz

Por fin se decidió a huir de sus errores, aunque fuera sin saber que cargaba con ellos encima de su espalda llena de lunares, porque nunca tuvo estrellas. Ebria de su repentina libertad entró en un remoto bar para beber algo y quitarse el gusto a pasado, veneno con sabor a secreta nostalgia en su boca. Fue entonces cuando se topó con aquella sonrisa insolente y aquellos ojos azules como el cielo, porque nunca tuvo mar. Horas más tarde su desesperación fue enmudecida por aquellas aguas pantanosas llenas de miedos y lágrimas. La cándida y traicionera luz de un primer beso fue una trampa imposible de eludir, una luz manchada de mentiras. Y en ese gélido y ardiente beso se le escapó la vida huyendo de esas oscuras aguas en busca de oxígeno, aunque ella no lo supo hasta el amanecer, cuando su fiel y borroso reflejo se lo anunció. Estupro, mencionó el cernunno. Ella no se atrevió a llevarle la contraria a su ángel de la muerte con cuernos, porque nunca tuvo alas.